A casa de la meva mare hi havia un petit coala de peluix, que feia anys li havia regalat l’Enric i la Fina. La Fina, gran amiga dels meus pares havia quedat vídua de l’Enric, i li va portar a la mare el coala com un record molt estimat de tots dos. El coala sempre voltava per sobre els llits. Tant les meves nebodes com els meus fills, quan arribaven a casa dels meus pares, es posaven a jugar amb aquell animalet de roba. Era preciós, de color canyella amb unes taques mes blanquinoses, carona dolça, els ulls d'un vidre color verd i expressiu, semblava que et mirava!
La meva mare encara que pesés molt, com que se'l estimava tant, el rentava en sec per no fer-lo malbé dins de la rentadora.
Un dia la va venir a visitar una filla de la Fina, <cosa estranya perquè feia anys que no venia per casa dels pares> Fent memòria d’anècdotes de temps passats va comentar que la seva mare últimament no li rotllava gaire be el cap, que tenia fixacions per algunes coses. També va dir que estava recopilant objectes i records de la seva mare, per estimular-la, i mirar si es centrava. Li va demanar que si la seva mare li havia donat algun record o regal que li tornés per ajudar-la a concentrar-se.
Jo ja anava a buscar el peluix...<però diu el refrany que el diable sap més per vell que per diable> i la mare en va fer un pessic perquè no digues res. Ens vam acomiadar de la noia amb el compromís de buscar-li alguna cosa.
Quan va marxar, vaig mirar a la mare i ella em va dir :
-Això no té ni cap ni peus! Aquí en passa alguna de grossa.
Acte seguit va començar a desmuntar el coala amb molta cura per no fer-lo malbé; aleshores va trobar que la part de les potes i els braços estaven plens de petits lingots d’or que semblaven xocolatines.
Quan vivia l’Enric tenien molts problemes amb aquesta noia; portava una vida bohèmia, no volia estudiar i tenia amics poc recomanables. Els fotia tots els diners que tenien a casa i els donava molts mals de cap.
-Demà mateix aniré a visitar a la Fina.
L'endemà va anar a veure-la. Li va portar un paquet amb uns pastissos que sabia que li agradaven molt. Van trigar molt a obrir la porta; al final un xicot de color, amb molt mal aspecte i la filla de la Fina amb una cara molt deteriorada van obrir,i, li van dir ansiosament:
– Que porta alguna cosa? Els va va ensenyar el paquet dels pastissos, ràpidament el van obrir : Es van quedar parats,< es veu que esperaven un altre cosa>
-Els va explicar que venia a veure a la seva mare i li portava pastissos perquè sabia que li agradaven molt. Va entrar ràpid sense esperar que l'invitessin. El pis feia pudor de drogues i porqueries, les parets estaven nues de quadres (tant que li agradava fer col·leccions de coses maques a l’Enric!) allà no hi havia res...
-Fina, Fina! Soc la Carme, on t’has ficat? Un feble soroll sortia d’una habitació; en dirigir-se cap allà trobà a la pobre Fina pelada de fred; mig nua, sobre un matalàs a terra. La tenien segrestada, abandonada i arruïnada, a la seva pròpia casa.
Ho va entendre i, sense dir res, va sortir <suposo que els va agafar de sorpresa i no van poder reaccionar> A la mitja hora jo estava allà amb els serveis socials el meu home i la policia. Els van emmanillar i detenir per segrest. A la Fina la van portar a l’hospital.
Ara la Fina s’ha recuperat, ha venut el pis que li produïa molt mal son, n'ha comprat un de més petit al costat nostre, i amb aquest or que tenia el coala, s’ha posat al dia i es prepara per fer bons viatges.
Jo estic mol contenta, per la confiança que ens van tenir. Sabien la importància que ens donen els records dels amics, i, com que la seva filla no era bona persona, no vull ni pensar que li hauria passat a la pobre Fina.
Moralitat: qui té un amic té un tresor.
Puri
Es va acabar la festa amb la presentació del llibre santa Eulàlia de Pallejà, "Abans i ara" de l'autor Albert Massegur. A l'acte hi assistí Mn. Josep Maria Martí Bonet, director de l'Arxiu i del Museu Diocesà de Barcelona que ens va delectar amb diverses anècdotes dels anys passats que es conserven a l'arxiu. 
