dijous, 14 de juny del 2012

LES IMATGES DE LA V JORNADES GENT GRAN PALLEJÀ JUNY 2012

Rummikub

Jocs en línea

Museu de la Xocolata

Paella de la Gent Gran

Gincana Font del Carinyo

Sortida al Riu

Conte Intergeneracional

Taller de riure

Macrotaller de memòria

Taller d'iniciació al ball

Country

Disennya la teva bossa

Inauguració Jornades

Taller de manualitats i microgimnàstica

Taller de fimo

VIATGE A TOSSA


Tossa de Mar és una vila essencialment mediterrània que ha mantingut el caràcter del seu barri mariner i que sa esforçat per preservar el seu entorn.

 
             Què en quedarà de vosaltres?

            Només l'ombra d'un temps passat
            si el temps pogués anar enrere
            i algú ús volgués recordar
            serà perquè l'enyorança
            el cor ben pres li heu deixat.
            Joan Pescador
La Vila Romana dels Ametllers, va ser descoberta el 1914. És una de les viles més importants de l’antiga província de Tarraco, especialment des del S. II dC, i les seves construccions es van realitzar en l’època august-al (finals del S. I aC i finals del S.I dC). Aquesta vila es dedicava al conreu de la vinya i a l’exportació de vi.
Estava situada al vessant de Can Magí, orientada al mar i des del punt de vista arquitectònic consta de dues parts: la “part urbana”, situada al nivell superior, on destaquen el seu magnífic
conjunt termal, els mosaics, estucs, la font i la piscina amb un preciós conjunt d’escultures de marbre de Carrara, que es conserven al Museu Municipal juntament amb monedes, marfils i ceràmiques. Es conserven vestigis dels ibers i els romans van deixar empremtes que encara estan descobrint.
L’emblema de l’edat mitjana segueix sent el recinte emmurallat de la ciutat, és la silueta que millor representa la imatge de Tossa. 
Des de l'antiguitat ha rebut conqueridors i visitants d'arreu del món.





Deu Minerva                                                                                            Colom de la Pau                                                                                                           



La Torre de vigilància de Can Magí o Torre dels  Moros, es va construir al segle XVI per ordre de Felip II per protegir la població de les incursions i dels pirates del nord d’Àfrica. Aquestes torres es comunicaven entre elles amb senyals de fum durant el dia i senyals de llum durant la nit, així alertaven a la població. Al interior del recinte emmurallat del casc antic ens trobem amb petits carrers de pedra i cases habitades originalment pels pescadors, que ara ocupen els visitants d’estiu.  
                                                                         



Església  antiga                                                        Mirador muralla
          

Rosa

dimecres, 6 de juny del 2012

LA BONA AMISTAT


A casa de la meva mare hi havia un petit coala de peluix, que feia anys li havia regalat l’Enric i la Fina. La Fina, gran amiga dels meus pares havia quedat vídua de l’Enric, i li va portar a la mare el coala com un record molt estimat de tots dos.
El coala sempre voltava per sobre els llits. Tant les meves nebodes com els meus fills, quan arribaven a casa dels meus pares, es posaven a jugar amb aquell animalet de roba. Era preciós, de color canyella amb unes taques mes blanquinoses, carona dolça, els ulls d'un vidre color verd i expressiu, semblava que et mirava!
La meva mare encara que pesés  molt, com que se'l estimava tant, el rentava en sec per no fer-lo malbé dins de la rentadora. 
Un dia la va venir a visitar una filla de la Fina, <cosa estranya perquè feia anys que no venia per casa dels pares> Fent memòria d’anècdotes de temps passats va comentar que la seva mare últimament no li rotllava gaire be el cap, que tenia fixacions per algunes coses. També va dir que  estava recopilant objectes i records de la seva mare, per estimular-la, i mirar si es centrava. Li va demanar que si la seva mare li havia donat algun record o regal que li tornés per ajudar-la a concentrar-se.
Jo ja anava a buscar el peluix...<però diu el refrany que el diable sap més per vell que per diable> i la mare en va fer un pessic perquè no digues res. Ens vam acomiadar de la noia amb el compromís de buscar-li alguna cosa. 
Quan va marxar, vaig mirar a la mare i ella em va dir :
-Això no té ni cap ni peus! Aquí en passa alguna de grossa. 
Acte seguit va començar a desmuntar el coala amb molta cura per no fer-lo malbé; aleshores va trobar que la part de les potes i els braços estaven plens de petits lingots d’or que semblaven xocolatines.
Quan vivia l’Enric tenien molts problemes amb aquesta noia; portava una vida bohèmia, no volia estudiar i tenia amics poc recomanables. Els  fotia tots els diners que tenien a casa i els donava molts mals de cap. 
-Demà mateix aniré a visitar a la Fina.
L'endemà va anar a veure-la. Li va portar un paquet amb uns pastissos que sabia que li agradaven molt. Van trigar molt a obrir la porta; al final un xicot de color, amb molt mal aspecte i la filla de la Fina amb una cara molt deteriorada van obrir,i, li van dir ansiosament:
 – Que porta alguna cosa? Els va va ensenyar el paquet dels pastissos, ràpidament el van obrir : Es van quedar parats,< es veu que esperaven un  altre cosa> 
-Els va explicar que venia a veure a la seva mare i li portava pastissos perquè sabia que li agradaven molt. Va entrar ràpid sense esperar que l'invitessin. El pis feia pudor de drogues i porqueries, les parets estaven nues de quadres (tant que li agradava fer col·leccions de coses maques a l’Enric!) allà no hi havia res...
-Fina, Fina! Soc la Carme, on t’has ficat? Un feble soroll sortia d’una habitació; en dirigir-se cap allà trobà a la pobre Fina pelada de fred; mig nua, sobre un matalàs a terra. La tenien segrestada, abandonada i arruïnada, a la seva pròpia casa. 
Ho va entendre i, sense dir res, va sortir <suposo que els va agafar de sorpresa i no van poder reaccionar> A la mitja hora jo estava allà amb els serveis socials el meu home i la policia. Els van emmanillar i detenir per segrest. A la Fina la van portar a l’hospital.
Ara la Fina s’ha recuperat, ha venut el pis que li produïa molt mal son, n'ha comprat un de més petit al costat nostre, i amb aquest or que tenia el coala, s’ha posat al dia i es prepara per fer bons viatges.
Jo estic mol contenta, per la confiança que ens van tenir. Sabien la importància que ens donen els records dels amics, i, com que la seva filla no era bona persona, no vull ni pensar que li hauria passat a la pobre Fina. 
Moralitat: qui té un amic té un tresor.
Puri